Jean Leon
Ángel Ceferino Carrión Madrazo (el seu veritable nom) neix a Santander el 28 d’abril de 1928. Els seus pares, Antonio Carrión i Ángeles Madrazo, van tenir nou fills: Consuelo, José, Conchita, Ceferino, Angelines, Francisco, Juan Bautista, María del Carmen i Ana María.La matinada del 15 al 16 de febrer, un tràgic incendi destrueix gran part de la ciutat de Santander, i la família Carrión-Madrazo, amb els seus nou fills, es traslladen a Barcelona a la recerca d’una vida millor.
L’1 de juliol de 1941, el pare i el germà gran d’en Ceferino, en José, moren després de ser abatut el vaixell mercant en què treballaven com a marins. Se sospita que la naviliera traslladava material de guerra camuflat per a l’exèrcit del Tercer Reich i que va ser derrocat per l’armada anglesa.
L’aparent neutralitat d’Espanya en la Segona Guerra Mundial provoca que no es publiqui res sobre l’incident a la premsa de l’època, cosa que dificulta el cobrament de la pensió de viduïtat. Això, unit al fet que eren els dos homes que portaven els diners a casa, deixa la família d’en Ceferino en una situació econòmica complicada.
El 16 de juliol de 1947, el dia de la Mare de Déu del Carme, en Ceferino torna a casa com cada tarda després de la seva jornada laboral com a planxista a Pegaso, a Barcelona. Es dutxa i es vesteix elegant i li comenta a la seva mare que se’n va a sopar per celebrar el sant de la seva xicota. En realitat, sense avisar la família, s’aventura juntament amb tres amics cap a França, creuant a peu els Pirineus.
1948 a Baiona, Bordeus i París, en Ceferino treballa de cambrer, d’intèrpret i de tot el que pot. Durant aquest temps el criden al servei militar a Espanya, però no hi acudeix, i compleix així la promesa que es va fer als 12 anys, després de la mort del seu pare i el seu germà, de no servir mai el general Franco –a qui considerava culpable d’aquestes pèrdues. Aquesta decisió el converteix en pròfug, i li impedeixen tornar a casa amb la família.
1949, intenta fer la travessia fins a set vegades, però sempre el descobreixen (amb la sort que sempre el tornen a França i no a Espanya). A la vuitena va la vençuda i, des del port de Le Havre, aconsegueix embarcar-se com a polissó a la bodega d’un vaixell que, sense saber-ho, es dirigeix cap als Estats Units i no a Guatemala, com ell pensava inicialment.
Durant la travessia, un mariner negre el descobreix a la bodega del vaixell, però decideix no tan sols no delatar-lo, sinó aconseguir-li menjar i ensenyar-li anglès. Forgen una sincera amistat, fins al punt que Jean Leon el busca repetidament durant els anys posteriors per agrair-li-ho sense aconseguir-ho. Sempre va sentir que tenia un deute amb ell: “He recordat aquest home tota la meva vida, hauria reconegut la seva cara entre un milió de persones de la seva raça; va ser com un àngel protector per a mi, sense el qual jo no hauria pogut entrar a Amèrica” (cita extreta del llibre de Rafael Moreno Jean Leon. El rei de Beverly Hills). Comença el seu particular somni americà.En arribar a Nova York, en Ceferino contacta amb un cosí llunyà del seu pare i es posa a treballar fregant plats en el petit bar que aquest regenta. En la seva segona nit a la ciutat, es queda adormit al banc d’un parc i li roben tota la documentació, així que s’espavila per nacionalitzar-se als Estats Units amb el nom de Justo Ramón León. Durant aquest període també treballa com a taxista a la ciutat dels gratacels. El seu número de llicència era 3055.Una setmana després, aconsegueix feina recollint plats en els menjadors d’executius del Rockefeller Center. És el seu primer contacte amb executius, polítics i artistes cèlebres de l’època. Una feina que li encanta. Tanmateix, després de mig any, els seus ‘amics d’aventures’ a França deportats a Barcelona el delaten a les autoritats franquistes i es converteix en pròfug. En aquell moment també rep una carta de l’exèrcit dels Estats Units perquè, com a nou ciutadà nord-americà, s’allisti a l’exèrcit. Ho fa, però quan rep la carta que l’informa que ha d’anar a la guerra de Corea no s’hi presenta
En Ceferino escriu una carta a la seva família per informar-los que se’n va amb els seus amics a Guatemala. A l’últim moment li comuniquen que li falta un paper per poder viatjar i se’n va sol a París per aconseguir-lo. Arriba el mateix dia a la tarda, però el vaixell ja ha partit i els seus amics també (pocs mesos més tard, els descobreixen i els deporten a Espanya).
Així i tot, a finals d’any decideix traslladar-se a Los Angeles, Califòrnia. S’allotja en un petit hotel a Hollywood, a Sunset Boulevard. Comença a treballar en un restaurant molt humil anomenat Maxwell Coffee House. En aquell temps, coneix un espanyol que també s’havia canviat el nom (un tal Durán) i que li pregunta si vol col·laborar amb ell en un projecte cinematogràfic, de manera que el posa en contacte amb l’Antonio i la Rosario, la parella de ball espanyola més popular de llavors, per rodar una pel·lícula amb ells. Justo Ramón León acudeix al Departament d’Emigració de Los Angeles per demanar un passaport per poder anar a Espanya i trobar els ballarins (el seu primer passaport).
Durant aquesta època ja s’havia canviat el nom a Jean Leon, encara que en els papers encara figurava com a Justo Ramón, així que es canvia oficialment el nom per poder tenir més futur als Estats Units. Jean Leon és com es deia un reconegut pintor i escultor francès de l’època que li agradava. Durant aquest any, també fa amistat amb José Cansino, oncle de Rita Hayworth, que tenia un estudi de ball flamenc.
1950, aprofita el seu viatge a Espanya (travessia: Nova York > Gibraltar > Màlaga > Madrid > Barcelona) per anar al casament d’una de les seves germanes, que es va haver de casar fora del barri perquè en Cefe –així era com l’anomenaven els seus germans– pogués anar-hi sense que els seus ‘amics delators’ el veiessin.
La nit de Cap d’Any d’aquest any Jean Leon la passa a Madrid, i després torna als Estats Units. A partir d’aquí, la seva família està 12 anys sense saber-ne res. Escriuen diverses vegades al consolat americà, però, com que no està registrat amb el seu nom real, no el localitzen. La família el dona per mort.
1951, Jean Leon és reclutat pel Cos d’Enginyers de l’Exèrcit (LA). Quan s’assabenta que són set setmanes d’entrenament per després anar a la guerra de Corea, s’escapa a Mèxic. Després de passar per Ciudad Juárez i Texas, torna per presentar-se de nou abans que el detinguin. Tots se’n van a la guerra i a ell el porten a preparar-se a San Francisco (port d’embarcació cap a Corea) i, posteriorment, a un camp militar al costat del riu Sacramento, d’on es fuga. La fortuna es torna a posar de la seva banda, perquè l’estiu de 1951 la guerra s’estanca i l’ONU proposa un alto el foc.
1953, Jean Leon torna a Hollywood, i poc després troba feina en dos locals de moda: Villa Nova i Villa Capri, aquest últim propietat de Frank Sinatra i del mític jugador de beisbol Joe DiMaggio. Combina aquestes feines nocturnes de cambrer amb la de taxista durant el dia. Molt mèrit per a algú que tot just sabia quatre paraules d’anglès. La discreció i professionalitat de Jean Leon van tenir la seva recompensa. Aviat es va convertir en un dels ajudants de més confiança de Sinatra, que li va ensenyar a moure’s en aquests ambients, on coneixeria moltes estrelles de l’època daurada del cinema, com ara Natalie Wood, Grace Kelly o James Dean, entre molts altres.
Jean Leon li proposa a James Dean, futur soci i íntim amic, ser el padrí del seu fill, i ell accepta encantat.El 30 de setembre de 1955, James Dean mor en un fatídic accident de cotxe de Los Angeles a Salinas –on anava per participar en una carrera de cotxes– quan es va estavellar per culpa d’un Ford que conduïa en direcció contrària per l’autopista. Jean Leon queda realment afectat per la mort del seu amic, amb qui s’entenia molt bé, entre altres coses perquè era un jove inquiet i somiador com ell.
1955, Jean Leon va forjar una gran amistat amb James Dean, fins al punt que es van proposar associar-se per materialitzar un somni que tots dos compartien: crear el restaurant més prestigiós de Hollywood. Dean, que aleshores treballava per a la Warner i ja havia protagonitzat pel·lícules com ara Rebel sense causa o Gegant, estava en una bona situació econòmica, així que ell invertiria els diners necessaris per obrir el restaurant (uns 10.000 o 20.000 dòlars) i Jean Leon estaria al capdavant del restaurant. Jean Leon ja havia trobat el local perfecte per obrir el nou restaurant, situat just davant del Villa Capri.
1956, en aquesta època hi havia molt bons restaurants a Hollywood, però La Scala tenia alguna cosa especial. Les seves taules circulars i la seva elegant decoració el convertien en un espai acollidor que exhalava classe a cada racó. Pel que fa a la gastronomia, Jean Leon va apostar per la cuina mediterrània, especialment la italiana, ja que durant els seus anys com a cambrer del Villa Capri s’havia adonat que era una gastronomia molt apreciada a Amèrica. Sota el restaurant tenia un celler subterrani en què emmagatzemava unes 25.000 ampolles, entre les quals es podien trobar fàcilment els millors vins del món.
Com ell mateix confessava, va ser un dels pioners de la ‘nova cuina’ que tan de moda va estar en els cercles gastronòmics dels vuitanta, i el nivell de qualitat que oferia era tal que el Govern italià el va reconèixer com el millor ambaixador culinari d’Itàlia a Amèrica. En poc temps, La Scala va esdevenir el lloc de trobada de les celebritats més influents de Hollywood, de la música, de la política i de la societat del moment, com ara Marilyn Monroe, Zsa Zsa Gabor, John Fitzgerald Kennedy, Marlon Brando i Robert Wagner, entre d’altres. La fama que va adquirir Jean Leon i el seu restaurant La Scala va ser tal que es van convertir en personatge i escenari de ficció dels més cèlebres best-sellers d’amor i luxe, com demostren els escrits de Jackie Collins i Judith Krantz.
Després de diversos mesos amb el projecte del restaurant que volia obrir amb James Dean aturat, finalment Jean Leon decideix prosseguir en solitari amb el somni que tots dos compartien i, l’1 d’abril de 1956, La Scala obre les portes en el 9455 de Santa Monica Boulevard, a Beverly Hills Boulevard (Hollywood), en el que havia estat un bar situat als baixos de l’antiga seu del First National Bank, propietat de l’oncle d’Emilio Núñez, cap de cuina del restaurant de Jean Leon durant més de 30 anys.
1962, una tarda, estant a Itàlia, Jean Leon busca el telèfon de la seva família –Carrión– a la guia telefònica i aconsegueix parlar amb una de les seves germanes. Després de 12 anys en parador desconegut, període durant el qual la seva família ja el donava per mort, una veu amb accent estranger li explica que és en Cefe –el seu germà–, que està viu, que viu a Amèrica i que ara es diu Jean Leon. També els explica que és el propietari d’un dels restaurants més luxosos de Hollywood, que està casat i que té dos fills. La família Carrión, atònita alhora que emocionada d’haver recuperat el seu familiar ‘mort’, no dona crèdit a les seves paraules.
Jean Leon aprofita el seu viatge a Barcelona per visitar el Penedès, a la recerca de les millors terres per llançar-se cap al seu segon gran anhel: elaborar un vi que estigués a l’altura de la seva selecta clientela de La Scala. Després d’haver viatjat per tot el món a la recerca d’una zona amb unes característiques específiques que li permetessin elaborar un vi amb una singularitat, personalitat i identitat úniques, es decideix pel Penedès. Durant aquest any, adquireix 150 hectàrees de les millors terres de la comarca i li proposa a Jaume Rovira, aleshores un jove de 21 anys estudiant d’enologia, incorporar-se a l’equip del futur celler. El 1969 Jaume Rovira s’incorporaria al celler, regentat per Jean Leon i dos dels seus germans.
Jean Leon mantenia una estreta amistat amb Marilyn Monroe, a qui coneixia des de la seva època com a cambrer al Villa Capri, entre altres coses perquè l’actriu havia estat casada amb Joe DiMaggio, propietari del restaurant juntament amb Frank Sinatra. Després va ser clienta recurrent del seu restaurant La Scala, fins al punt que Jean Leon li havia dedicat un plat de la carta, els fettuccine a la Marilyn, perquè es tractava d’un dels seus plats preferits. La nit del 4 d’agost Marilyn li demana a Jean Leon, el seu restaurador predilecte, que li porti en persona un plat de pasta a domicili, a la seva casa de Brentwood, a Hollywood. Poques hores després l’actriu mor, segons la versió oficial, després d’haver ingerit altes dosis d’antidepressius. En ser una de les últimes persones que la va veure amb vida, Jean Leon va ser interrogat com a testimoni. Anys després, Jean Leon va reconèixer al periodista Sebastián Moreno en el llibre El rei de Beverly Hills que Marilyn aquella nit no estava sola, sinó amb Robert Kennedy –amb qui se sabia, extraoficialment, que mantenia una relació.
A finals d’aquest any Jean Leon torna a Barcelona per retrobar-se amb la seva mare i les seves germanes, acompanyat per la seva dona, la Katty, i els seus dos fills. Cap de les dues famílies, excepte Jean Leon, sabia de l’existència de l’altra. La felicitat s’instal·la a casa dels Carrión, especialment per a la seva mare.
1963, plantació de ceps de Vinya La Scala. Un terroir caracteritzat per un sòl calcari, argilós i pedregós.
Davant la sorpresa dels viticultors de la zona, Jean Leon substitueix els ceps locals per empelts de vinyes de cabernet sauvignon, cabernet franc i chardonnay procedents de prestigiosos cellers francesos. Una insòlita decisió que va donar lloc a l’elaboració dels primers vins de cabernet sauvignon d’Espanya.
El 15 de novembre, s’inaugura el nou Celler Jean Leon, ubicat al Penedès i construït al més pur estil château de Bordeus.
1967, Jean Leon mana plantar els primers ceps de chardonnay a Vinya Gigi. Un terroir caracteritzat per un sòl argilós, calcari i compacte.
1968, Jean Leon planta els primers ceps a Vinya Le Havre. Un terroir caracteritzat per un sòl argilós-calcari.
1969, primera verema a Jean Leon, concretament de la varietat cabernet sauvignon, amb la qual posteriorment s’elaboraria Vinya La Scala Cabernet Sauvignon Gran Reserva, llavors conegut com a Jean Leon Gran Reserva.
1971, Jean Leon decideix destinar totes les ampolles de la primera anyada de Vinya La Scala Cabernet Sauvignon Gran Reserva (1969) al seu restaurant La Scala de Beverly Hills. Es converteix així en el primer cabernet sauvignon elaborat a Espanya.
1973, Jean Leon llança al mercat la primera anyada de Vinya Gigi Chardonnay (1971). El primer chardonnay a Espanya en ser fermentat en bota.
1981, Jean Leon i Ronald Reagan es van conèixer a Hollywood, en l’època en què el polític debutava com a artista. La seva amistat es va anar consolidant i un bon dia, entre rialles, Reagan –sabent que Jean Leon era demòcrata– li va comentar que si el votava a les eleccions i sortia escollit president –republicà– serviria vi Jean Leon a l’acte d’investidura. Jean Leon li va contestar que la seva amistat estava per sobre de la política i el va votar. El 20 de gener de 1981, Reagan va complir la seva promesa i Vinya La Scala Cabernet Sauvignon Gran Reserva 1975, juntament amb Vinya Gigi Chardonnay 1980, van ser els vins escollits per presidir el sopar oficial d’investidura de Ronald Reagan a la Casa Blanca.
1991, Jean Leon mana plantar els primers ceps de merlot a Vinya Palau. Un terroir caracteritzat per dos tipus de sòl: argilós-calcari i sorrenc amb graves.
1993, per a la satisfacció de Jean Leon, la revista Wine tria el Cabernet Sauvignon 1983 entre els vuit millors vins del món.
1994, a Jean Leon li diagnostiquen un avançat càncer de laringe i, després de rebutjar interessants ofertes d’empresaris americans, decideix conferir el seu llegat a la família Torres amb la voluntat de donar continuïtat al celler que ell havia fundat i mantenir la personalitat i identitat úniques dels vins que porten el seu nom.
1996, els últims dies de la seva vida els passa navegant –una de les seves grans aficions– en el seu iot La Scala d’Amore. Jean Leon mor el 6 d’octubre, i deixa rere seu un gran llegat i una vida en la qual, gràcies a la seva personalitat visionària, entusiasta i inconformista, aconsegueix fer realitat els seus grans somnis.
Des de 1994, any en què Jean Leon va confiar el seu llegat a la família Torres, el celler segueix fidel a la filosofia del seu fundador, apostant per la innovació i l’elegància en tots els seus vins per seguir fent història. La història d’un home que es va fer a si mateix i que va lluitar incansablement per aconseguir els seus somnis.
